diumenge, 15 d’octubre de 2017

Els valors en l'empresa no poden ser virtuals... i la seva formació, tampoc!

La formació online, o a través d'una pantalla, està molt bé, però hi ha alguna cosa "màgica" i molt efectiva en la paraula "en directe" i en les dinàmiques positives compartides amb la resta de companys de l'empresa.

Parlem molt (i fem bé) de l'emprenedor, del lideratge, del fet que per un sou treballem, però per un projecte ens deixem la pell... però jo reivindico que el caràcter d'una empresa es veu quan fas servir el macroscopi i el microscopi, quan cada persona treballa bé per gust i per responsabilitat, quan cadascú esdevé líder de la seva feina. Tue gutes und tues gut (Mary Ward): fes el bé i fes-ho bé. Aquesta és l'autèntica Qualitat.

Perquè això pugui passar cal, com a mínim, conèixer els valors de l'empresa, i no sempre és així. Que estiguin escrits en un document o al web no garanteix que aquests valors estiguin incorporats en el quotidià. L'empresa, l'organització, l'associació, l'establiment... ha d'encarnar els valors, les persones que hi treballen han de ser el rostre humà d'aquests valors. Això distingeix i diferencia l'empresa i li dona... valor

Amb totes les pegues que s'hi vulguin posar, és el que veus en un Starbucks, en una botiga Apple, i a moltes escoles. En canvi, que trist quan ets en un establiment on el client sembla "invisible" mentres els treballadors es queixen de torns i horaris, o en aquella recepció d'una escola on arriben uns pares que pregunten per la reunió i els diuen "Ah, a mi ningú m'ha dit res!"

Això demana una formació "no-virtual", "despantallada", presencial, que es caracteritza per la personalització i l'adaptació a la realitat de cada projecte (a les seves missió, visió i valors), la senzillesa que ho fa proper (siguin pocs o molts treballadors) i l'impacte que perdura en el temps (de vegades amb petits detalls, records, gadgets per als assistents a la formació). 

En la meva formació, això també passa pel sentit de l'humor (perquè una persona sense sentit de l'humor és com un cotxe sense suspensió, que ja t'hi porta... però com arribes!), el pensament visual (amb la utilització de dibuixos i tècniques de sketchnote) i la proposta de dinàmiques i activitats positives (que no facin sentir la gent violenta).


Aquesta és la meva proposta "disruptiva" i "revolucionària": per afrontar els canvis i reptes d'un futur incert, formació en actituds i valors des de la persona i centrada en les persones!



 

I si hi esteu interessats, podeu conèixer les meves propostes a bit.ly/T1718EMPRESES i contactar amb mi a www.juanjofernandez.com!

diumenge, 25 de setembre de 2016

Deures, sí? Deures, no?













Cada any tenim moguda amb els deures del col.le. Vam tenir fa uns anys vagues de deures a França, l'any passat l'informe de l'OMS (que es veu que no té prou feina, i es dedica a fer informes que potser són els que perjudiquen la nostra salut, com ens recordava encertadament Carles Armengol) i també aquell vídeo viral tan ben fet i tan trampós (recordeu els anònims darrera un biombo que treballaven 8 hores al dia i després de sortir del lloc de treball i els caps de setmana, i calia endevinar quina feina tenien, i quan sortien eren -oh! ah! horror!- nens?), ara el boicot als deures...
En primer lloc, una consideració en relació a la notícia, que en general venia expressada amb titulars del tipus "Els pares fan boicot als deures", quan en realitat es tracta dels representants d'una confederació d'AMPAs que, certament, és majoritària a l'escola pública, però que en cap cas podem identificar amb totes les famílies... Però suposo que aquestes matisacions són una batalla perduda, així que anem al tema:
M'atreveixo a opinar sobre els deures perquè ja fa uns quants anys que faig la xerrada Com Ajudar els Fills a Estudiar (i Fer els Deures del Col.le!). Una xerrada extremadament popular, que sempre, sempre, sempre aplega moltes famílies a les escoles que la programen. És un tema que interessa, preocupa i de vegades fins i tot amoïna. Per què? Perquè tenen molts deures? Perquè els pares ens "projectem" en els èxits (i els fracassos) dels fills? Perquè no sabem trobar el límit entre l'ajuda i fer-los els deures? Perquè d'alguna manera intuïm que qualsevol criatura hauria d'ocupar les seves hores a casa en altres activitats? Perquè no veiem massa massa quina funció té aquella muntanya de deures que provoca empipamentes, conflicte, ràbia i notes a l'agenda d'anada i tornada? Perquè són l'aliment principal dels grups de whatsapp de pares i mares i de sobreprotecció dels nostres fills?
Doncs jo diria que per un, o dos, o més, o tots, o cap d'aquests motius. I és que, com comenta encertadament en Carles Capdevila, els deures no poden ser un tema de sí o no, sinó que necessita el matís.



Mireu, des de la meva experiència com a xerraire sobre el tema, i d'escriure'n un llibre, Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!), m'atreveixo a dir algunes coses, per si poden servir d'aportació a una reflexió (més que no pas un debat) sobre la qüestió:

1. Hi ha dos "mantres" que ens hauríem de repetir pares i mares en l'àmbit familiar:
"Som els seus pares, no els seus professors"
(Som els seus referents, educadors, els ajudem... el que vulgueu, però som els seus pares i mares, que de mestres ja en té a l'escola. I els seus mestres s'estimaran molt els nostres fills... però són els seus professors, que de família ja en té a casa).
"Són els seus deures, els seus treballs i els seus exàmens, no els nostres"
(La nostra funció ha de ser posar els mitjans, col.laborar, facilitar... però no fer-los els deures, ni encadenar-nos a la pota de la taula dels nostres fills, ni caure en allò tan terrible de "Quins deures tenim, avui?").
No és fàcil, i quan ens descuidem, hi caiem de quatre potes. Mireu, si no, com l'Helena Garcia Melero es descobria a ella mateixa fent servir l'expressió en primera persona del plural (minut 9:30), aquest dia que parlàvem dels deures als Matins de TV3!

2. Podem ser molt flexibles... seguint uns manaments!
A una entrada del meu blog (que, segur que no ho hauríeu dit mai, és l'entrada que té més visites) explico els 10 manaments sobre l'estudi i els deures dels fills. Us els copio aquí:
1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;
per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.
2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;
per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.
3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;
per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.
4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;
per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.
5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;
per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.
6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;
per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.
7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;
per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.
8. Seré conscient del poder del reforç positiu;
per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.
9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;
per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.
10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;
per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.

3. Recordem què haurien de ser els Deures
Hi ha paraules que tenen mala premsa: obediència, per exemple. O "deures". Però a mi no em sembla una paraula tan dolenta. A la vida hi ha tres tipus de deures:
Deures d'obligació. 
Algú a qui reconec autoritat me'ls posa, i jo els faig. Confio en aquella persona, així que aquest deure no em sap greu.
Deures de compromís. 
Són deures que ens posem mútuament. Per exemple, el deure de fidelitat a la parella, amb qui ens hem compromès. I aquest deure no ens sap greu. 
Deures de projecte. 
Me'ls poso jo, per assolir un objectiu. Per exemple, quan practico hores i hores per tocar un instrument. I aquest deure no em sap greu.
Crec que així haurien de ser els deures del col.le. Deures posats des d'una autoritat autèntica, que s'exerceix amb coherència, no deures arbitraris. Deures que formen part del pacte que establim mestres i alumnes per ensenyar i aprendre (com es veu en aquest fragment de Karate Kid, que a mi m'agrada especialment). 


I Deures tan significatius que són realitzats per l'alumne amb consciència que contribueixen decisivament a la seva formació com a persona, al desenvolupament dels seus talents i a l'assoliment dels seus objectius.
Oi que estaria molt bé? Doncs jo penso que no és impossible, sobretot si ens fem un ferm propòsit:

4. Posem-nos el deure de posar seny als deures
Abans de llançar-nos a sabotatges i boicots, aturem-nos un moment. L'Anna Ramis ens recorda que per eliminar alguna cosa caldria tenir-ne clara l'alternativa. Hi estic molt d'acord. Si eliminar els deures implica que tenim un batalló de pares i mares rient, llegint, saltant, corrent, investigant, acompanyant, escoltant, menjant, xerrant, jugant (sobretot jugant!)... amb els seus fills, jo signo ara mateix. Ja. Però ja. Porteu-me el document. No em cal tinta, signaré amb sang. Però em fa l'efecte que no seria així.
En canvi, crec que hi ha molt camp per córrer en la racionalització dels deures, començant per l'escola. Creieu-me, no és tan senzill com pot semblar, us ho asseguro, però caldria que hi hagués més acords entre professors d'un mateix curs per no acumular deures per a un mateix dia -i menys encara d'un dia per a l'altre-, i més esforç per trobar activitats que debò sigui necessari (i bo!) que els alumnes facin a casa, activitats interessants i significatives. I un pacte per evitar exàmens en dilluns i treballs a lliurar el-primer-dia-després-de-les-vacances-de-Nadal-o-Pasqua. I conjurar-nos per acabar, d'una vegada per totes, amb els deures d'estiu!

5. I sobretot, sobretot, que no se'ns oblidi el més fonamental!
Quan els vostres fills surten del col.le o entren per la porta de casa, la primera pregunta no hauria de ser "Tens deures per demà?" Perquè els deures del col.le no defineixen els vostres fills!
Així que Deures, sí? Deures, no? 
Doncs Deures... parlem-ne!


dijous, 14 de juliol de 2016

Escola "Vella" i Escola "Nova": Arrogància "fòssil" i Arrogància "tsunami"?

"Et desitjo que visquis temps interessants". Diuen que és una maledicció xinesa. I crec que algú amb prou poder l'ha llençat sobre el nostre sistema educatiu i cadascuna de les nostres escoles. Mestres, alumnes, famílies... tots estem vivint "temps interessants", convenientment amplificats pels mitjans de comunicació. 

Per tot arreu termes com "canvi de paradigma", "revolució educativa", "innovació" s'han fet presents, i la seva arribada ha estat saludada per alguns amb joia -fins i tot amb alleujament- i per altres amb sornegueria o rebuig sense pal.liatius. Sigui com sigui, no em preocupa tant l'aparició de metodologies, propostes, iniciatives... com l'actitud que les acompanya. Per això crec que ens han maleït, perquè l'actitud és sovint d'arrogància, i se m'acudeixen poques coses menys educatives. De fet, em temo que l'escola pot esdevenir un camp de batalla entre dues arrogàncies: l'Arrogància "fòssil" i l'Arrogància "tsunami".

L'Arrogància "fòssil" es caracteritza per considerar que allò que "sempre s'ha fet així" és inamovible, que la "tradició" està escrita en pedra i feta per a perdurar pels segles dels segles, i per això es mira amb condescendència i menyspreu qualsevol canvi. A l'Arrogant "fòssil" li agrada dir que "els experiments, amb gasosa", o "això no s'ha fet mai", o "això ja ho fem", o "això ja ho hem provat, i no funciona", o "això ja ho han provat a altres llocs, i no ha funcionat", o "això és una moda, com tantes altres"... L'Arrogant "fòssil" no té perquè ser un educador de molta edat (hi ha "fòssils" ben joves), però li agrada quedar-se ben quiet en el seu estrat geològic. Sovint considera que la seva assignatura és, no ja la millor, sinó l'única, i per això els alumnes l'haurien d'estudiar, sense importar si està o no connectada a la realitat ni, per descomptat, si el professor fa cap esforç per motivar-ne l'aprenentatge. Perquè per a l'Arrogància "fòssil", el mestre és el centre, no ja del sistema educatiu, sinó de tot l'Univers, i per això no s'equivoca mai i té dret a rondinar sempre. Repapat entre capes i capes de tradició empolsegada, l'Arrogància "fòssil" se sent segura, convençuda que, al final, es demostrarà que la seva "era" és, i sempre serà, la més important. L'Arrogància "fòssil" fa molta ràbia, perquè la terra que l'envolta és una terra estèril, on no hi creix cap llavor educativa.

L'Arrogància "tsunami", en canvi, es caracteritza pel canvi constant, i per presentar propostes que, sobretot, siguin contràries a coses que s'hagin fet. Si alguna metodologia ja s'havia fet en altres temps, l'Arrogància "tsunami" considera que no pot ser bona. Per això els Arrogants "tsunami" parlen molt de recuperar el "temps perdut", temps protagonitzat -s'entèn- per educadors incompetents, incapaços de dur a terme una autèntica tasca educativa. Per això els agrada, a ells mateixos, dir que s'està vivint un "tsunami" educatiu, imparable, que arrassi tot el que hi havia "abans" -perquè, per definició, segur que estava mal fet-. L'Arrogant "tsunami" parteix sovint de la seva pròpia -mala- experiència a escola, i en fa una extrapolació per concloure que si a ell li va anar malament, a la resta també, i això justifica canviar-ho tot. A l'Arrogant "tsunami" li encanta dir allò del metge del segle XIX que no sabria què fer en un quiròfan actual, mentre que el mestre del mateix segle es trobaria tan a gust en qualsevol aula. L'Arrogant "tsunami" té uns "enemics" naturals: la pissarra, l'entarimat, i qualsevol disposició de taules més o menys alineada. Si a l'Arrogant "tsunami" li dius de sobte "classe magistral!" cau a terra amb convulsions i treu escuma per la boca. L'Arrogància "tsunami" diu que el mestre ha de ser un "acompanyant"... però tampoc cal gaire que hi sigui: al cap i a la fi, l'alumne, al centre, ja ho aprendrà tot competencialment i per projectes i en equip. L'Arrogant "tsunami" està molt segur cavalcant a la cresta de l'onada mediàtica que amplifica totes les seves propostes i els hi troba totes les gràcies. I si algú gosa posar alguna pega, és acusat del pitjor crim: no ser capaç de sortir de la "zona de comfort"! L'Arrogància "tsunami" fa molta ràbia, perquè la seva prepotència, el seu ego descomunal, no deixa lloc per a cap relació educativa autèntica.

Crec que l'Arrogància, qualsevol Arrogància, ens allunya de l'escola com a espai humà, de l'escola que salva vides, on s'esdevé el miracle de l'educació, un miracle que demana, sobretot, Humilitat. La Humilitat dels grans savis, que comparteixen generosament i amb entusiasme el seu saber. Quan hi ha Humilitat, no importa si la proposta és nova o vella, si es fa per primera o enèsima vegada, ni qui estigui "al centre". Quan hi ha Humilitat tothom està disposat a ensenyar i, sobretot, a aprendre. La Humilitat no és fonamentalista, no fa de res un valor absolut que cal aplicar a tothom, perquè quan hi ha Humilitat, no es menysté -perquè sí- cap educador, cap estratègia, cap escola, cap innovació ni cap tradició. 

Alliberem-nos de la maledicció d'uns "temps interessants" plens d'Arrogància i deixem que la Humilitat transformi les nostres escoles... i a tots i cadascun dels membres de la comunitat educativa!


dilluns, 21 de desembre de 2015

Tres bons propòsits: Sensibilitat, Diàleg i Entusiasme!

Fa temps vaig veure una imatge amb aquests tres símbols que algú havia titulat amb ironia: "Els tres drames de l'home modern", referint-se a la recerca angoixada de wifi gratuït, a l'espera impacient de resposta al whatsapp que acaba de ser enviat, i a la bateria que s'esgota irremissiblement sense endolls a la vista.

És veritat que de vegades podem tenir tendència a transformar aquestes petites contrarietats no ja en drames, sinó en tragèdies, oblidant sovint que les coses més importants de la vida... no són coses.

Però jo crec que podem contemplar aquests tres "drames" amb mirada alegre, innocent fins i tot, i transformar els tres símbols en tres bons propòsits per començar l'any. Per començar-lo i per continuar-lo!

1. El símbol del wifi, que "venerem" movent i girant el mòbil tot esperant l'aparició de les ratlletes que ens permetran connectar-nos amb el món, ens pot recordar també la importància de la SENSIBILITAT, de tenir les nostres "antenes" orientades al voltant, de ser sensibles a les necessitats dels altres, especialment dels que més pateixen. Proposem-nos que aquest wifi nostre tingui moltes ratlletes!

2. Els dos ticks del whatsapp, símbol que el nostre missatge ha estat rebut, poden representar la necessitat del DIÀLEG, diàleg de veritat, diàleg que sobretot escolta, amb autèntic desig de conèixer, donar-se a conèixer i posar-se d'acord. Diàleg en família, amb els amics, a la feina... diàleg amb tots i arreu!

3. El dibuixet de la bateria que es va buidant ens recorda que n'és, d'important, "buidar-nos", gastar la vida, en allò que és veritablement essencial. I cuidar-nos i cuidar els altres, vivint la vida amb energia. I l'energia que mai no ens falla és l'ENTUSIASME, que neix al nostre interior, surt a fora i s'encomana a tothom!

Recordem-ho doncs, cada cop que mirem el nostre smartphone, i així, les ratlletes, els ticks i les barres esdevindran tres bons propòsits joiosos: ser més sensibles, més dialogants i, sobretot, més entusiastes!

diumenge, 13 de setembre de 2015

Sigues Contrafort, Cintra i Tutor: no hi ha mestre millor!

Quan mirem al nostre passat trobem persones importants que ens han marcat positivament. Trobem un educador -o més d'un, si hem estat afortunats!- que va ser decisiu, que ens va ajudar en un moment clau de les nostres vides, que potser fins i tot va decidir la nostra vocació posterior. Són aquells educadors que fan realitat l'Escola que Salva Vides!
Crec que aquesta mena d'educadors reuneixen unes característiques que podeu fer vostres, tant li fa si sou mestres a l'escola, o monitors d'extraescolars, o monitors a l'esplai, caps a l'agrupament, o pares i mares, només heu de recordar aquestes tres lletres: CTC. Tres lletres que corresponen a Contrafort, Tutor i Cintra, tres objectes que ens ensenyen a ser bons educadors!
Sigueu Educadors Contrafort, educadors que donen suport en tot moment, i molt especialment en els moments més difícils. Qui no ha necessitat una espatlla sobre la qual plorar o senzillament una presència tranquil.la disposada a escoltar? Sigueu aquests educadors ferms, en els quals poden confiar els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills. Tingueu conviccions clares (que no vol dir que les hagueu d'imposar) i cuideu la vostra salut, perquè les "parets", els nens, sempre us trobin allà, a punt i, si pot ser, amb un gran somriure!
Sigueu Educadors Tutor, com els elements verticals que podem trobar al costat d'una planta i que en marquen el creixement recte, vinculats a la planta amb lligams que no l'ofeguen i la deixen créixer al seu ritme evitant que es vincli i es trenqui. Sigueu aquests educadors virtuosos, amb principis, sigueu coherents amb la vostra escala de valors, i els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills, tindran en vosaltres un referent en qui podran confiar.
Sigueu Educadors Cintra. La cintra és una estructura de fusta sobre la qual es van col.locant les pedres que conformen un arc. Quan s'ha col.locat l'última pedra, l'arc ja s'aguanta sol i es pot retirar la cintra. Així, una mateixa cintra pot servir per a molts arcs! Sigueu aquests educadors que ajuden, que ensenyen, que es formen i es preparen, que motiven, que confien, que animen i contribueixen al desenvolupament dels talents dels seus alumnes, dels seus nens, dels seus fills. I així arribarà el moment en què us podreu "enretirar" perquè puguin seguir endavant amb la seva pròpia vida autònoma i feliç! 
Potser us sembla massa "guiat" tot plegat? Pot ser, però, què voleu que us digui: jo entenc que, si bé l'educador ha de ser un "acompanyant" de l'alumne, també hauria de ser un acompanyant... actiu! 
Ara torneu a mirar al vostre passat... Veieu aquella senyoreta, aquell mestre, aquella monitora, el pare, la mare, aquell germà gran..? Segur que hi reconeixeu els moments Contrafort, els moments Tutor, els moments Cintra... Doncs si teniu ocasió, aneu a trobar aquestes persones importants, i feu-los un petó, una abraçada, una encaixada de mà, i digueu-los: "Gràcies, perquè vas ser per a mi Contrafort, Cintra, Tutor... i no ho podries haver fet millor!"

dimarts, 25 d’agost de 2015

Ser obedient no està gens malament!

L'obediència està mal vista. Fixeu-vos, per exemple, en una entrevista a Ferran Salmurri, on aquest afirmava: "L'error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar". 

Amb tot el respecte, no hi estic gens d'acord, per dos motius: 

1. No és veritat que "els pares" (si vol dir la majoria de pares, que és molt dir) ensenyin a obeir. Cada dia veig i sento més i més pares que NO ensenyen a obeir, que renuncien a què els fills els facin cas i, el que és pitjor, en fan bandera, potser perquè estan d'acord amb el Dr. Salmurri en la segona part de la seva afirmació, amb la qual també discrepo, perquè...

2. El contrari d'"obeir" no és "pensar". És "desobeir". I això pot ser fruit de la reflexió... o no.

Ser obedient no està gens malament. 
Hi ha una obediència fonamental amb què (espero) tots els pares hi estarem d'acord. "No toquis això, que prendries mal" "Fes silenci" "Deixa lliure el seient" "Demana-ho sisplau" "Espera que es posi verd" "Mira als dos costats abans de creuar el carrer" "No parlis amb desconeguts" "Baixa la veu" "Aixeca la mà abans de parlar"... És una obediència que rima amb experiència i amb convivència, una obediència d'autoprotecció i de respecte. 

L'obediència està vinculada a la humilitat i a la confiança. 
Confiem que aquella persona que mana el-que-sigui ho fa pel nostre bé (hi confiem) i que sap del-que-sigui més que nosaltres (som humils). És una qüestió de reconéixer l'autoritat o, si més no, l'ofici. 
Sobre l'obediència en català tenim dues expressions molt significatives (i una mica oblidades): 
1. Quan una persona més gran diu el teu nom, respondre dient "Què mana?" (posar-se en situació d'obeir per pur respecte -no por!- a aquella persona, amb freqüència un familiar de més edat.
2. Quan es deixa un menor a càrrec d'una altra persona, se li diu al petit: "Fes el favor de creure." És a dir, "fins i tot encara que no et vingui de gust, o trobis que allò no cal, creu en la persona que t'ho està demanant".

L'obediència ens ajuda a treballar millor, a fer coses que no pensàvem que seríem capaços de dur a terme. 
Tot sovint faig referència al ràfting, perquè trobo que la feina dels monitors és admirable: es troben amb un grup de persones amb diversitat d'edats, forma física, llengua (i que sovint no es coneixen entre elles) i quan acaba l'activitat aquell grup funciona com un equip capaç de moure's a una... obeint les indicacions del monitor! Indicacions que no sempre semblen lògiques ("per què jo he de remar endavant i els de l'altra banda enrere?" "per què ara he de deixar de remar?" "per què m'he de canviar de lloc en la barca?") però que tenen una raó de ser. Quan pot, el monitor l'explica (per exemple, aprofitant els trams més tranquils), però quan dóna l'ordre, cal obeir. En els moments més frenètics, a ningú se li acudiria dir "Doncs si no m'ho expliques, no remo!" i, certament, ningú creuria que l'insurrecte en qüestió és un gran pensador!

Els motius per desobeir tenen a veure més amb la comoditat i amb la desídia que amb el raonament i la reflexió. 
Aquest estiu hem tingut ocasió de fer una excursió pel Parrisal, a la Matarranya: un paisatge meravellós, un rierol que baixa encaixat entre roques i que pots anar remuntant a peu pla, saltant i grimpant i també fent servir unes passeres de fusta col.locades en els llocs de pas més difícil. A l'entrada del paratge hi ha un punt d'informació on t'indiquen que pots trepitjar el rierol per passar d'una banda a l'altra, però que el bany no està permès i al llarg del recorregut hi ha cartells (molts, i molt clars) que recorden que l'aigua que baixa pel rierol és captada per al consum humà i que, per tant, el bany està prohibit. Doncs bé, en un dels tolls hi havia un grup de persones adultes banyant-se amb tota la calma i premeditació. Reconec que no vaig gosar dir-los res: em vaig voler estalviar el tràngol de l'enfrontament, o la possible discussió amb arguments com ara "Per uns pocs no passa res" o "És una tonteria: igualment després depuren l'aigua". És a dir, "a mi la norma no se m'aplica", i si resulta que sí se m'aplica, "la norma és absurda".

Cada cop triomfen més els restaurants i hotels només per a adults, és a dir, sense nens. Hi ha qui s'escandalitza i ho troba una prohibició intolerable. A mi també m'ho semblaria, però ho entenc perfectament: és fruit de l'acumulació de situacions desagradables provocades per nens cridaners i xiscladors, però no perquè siguin nens jugant i passant-s'ho bé -i fent el soroll propi d'aquestes activitats- sinó perquè no tenen cap mena de consideració pels altres i els seus pares han desenvolupat una sordera selectiva o han desterrat la vergonya, substituint-la de vegades per una actitud de: "Ja se sap, tots els nens són així, munten "pollastres" i cal ser tolerant". No, amic, no, tots els nens no són així: només els nens que no "creuen" els seus pares, els fills de pares que, en lloc de renunciar a aquella activitat i retirar-se amb la seva criatura, prefereixen romandre i no deixar que ni els altres ni ells puguin gaudir de la pel.lícula, l'àpat, la xerrada o el paisatge.

És evident que no totes les instruccions són correctes, ni totes les ordres bones. L'obediència comporta una gran responsabilitat per part de qui mana, i per això és tan lamentable quan algú en una posició de poder (política, militar, legislativa, policial, judicial... o familiar!) se n'aprofita per ser arbitrari, humiliar, enriquir-se, prosperar o posar els altres en perill. Llavors és quan pot ser justificable la desobediència. Però això és molt gros! Quan desobeïm una llei, una ordre... estem dient: "Això que maneu és injust, és indigne, és perjudicial, no hi ha res que ho justifiqui... i per això no ho faré." La Història és plena d'actuacions de persones senzilles, humils, obedients, que en un moment determinat s'oposen a la injustícia (per "legal" que sigui) amb fermesa, amb convicció, amb arguments, posant en risc la seva vida -i de vegades perdent-la!-. 

Això són Grans Desobediències, i per poder ser Desobedients en Grans Temes cal ser Obedient en molts petits temes quotidians. Exercitem-nos en l'obediència i ensenyem els nostres fills, sí, a ser obedients. 

Perquè ser obedient no està gens malament. Perquè massa sovint el contrari d'obeir no és pensar. És, ras i curt, ser maleducat.