diumenge, 25 de setembre de 2016

Deures, sí? Deures, no?













Cada any tenim moguda amb els deures del col.le. Vam tenir fa uns anys vagues de deures a França, l'any passat l'informe de l'OMS (que es veu que no té prou feina, i es dedica a fer informes que potser són els que perjudiquen la nostra salut, com ens recordava encertadament Carles Armengol) i també aquell vídeo viral tan ben fet i tan trampós (recordeu els anònims darrera un biombo que treballaven 8 hores al dia i després de sortir del lloc de treball i els caps de setmana, i calia endevinar quina feina tenien, i quan sortien eren -oh! ah! horror!- nens?), ara el boicot als deures...
En primer lloc, una consideració en relació a la notícia, que en general venia expressada amb titulars del tipus "Els pares fan boicot als deures", quan en realitat es tracta dels representants d'una confederació d'AMPAs que, certament, és majoritària a l'escola pública, però que en cap cas podem identificar amb totes les famílies... Però suposo que aquestes matisacions són una batalla perduda, així que anem al tema:
M'atreveixo a opinar sobre els deures perquè ja fa uns quants anys que faig la xerrada Com Ajudar els Fills a Estudiar (i Fer els Deures del Col.le!). Una xerrada extremadament popular, que sempre, sempre, sempre aplega moltes famílies a les escoles que la programen. És un tema que interessa, preocupa i de vegades fins i tot amoïna. Per què? Perquè tenen molts deures? Perquè els pares ens "projectem" en els èxits (i els fracassos) dels fills? Perquè no sabem trobar el límit entre l'ajuda i fer-los els deures? Perquè d'alguna manera intuïm que qualsevol criatura hauria d'ocupar les seves hores a casa en altres activitats? Perquè no veiem massa massa quina funció té aquella muntanya de deures que provoca empipamentes, conflicte, ràbia i notes a l'agenda d'anada i tornada? Perquè són l'aliment principal dels grups de whatsapp de pares i mares i de sobreprotecció dels nostres fills?
Doncs jo diria que per un, o dos, o més, o tots, o cap d'aquests motius. I és que, com comenta encertadament en Carles Capdevila, els deures no poden ser un tema de sí o no, sinó que necessita el matís.



Mireu, des de la meva experiència com a xerraire sobre el tema, i d'escriure'n un llibre, Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!), m'atreveixo a dir algunes coses, per si poden servir d'aportació a una reflexió (més que no pas un debat) sobre la qüestió:

1. Hi ha dos "mantres" que ens hauríem de repetir pares i mares en l'àmbit familiar:
"Som els seus pares, no els seus professors"
(Som els seus referents, educadors, els ajudem... el que vulgueu, però som els seus pares i mares, que de mestres ja en té a l'escola. I els seus mestres s'estimaran molt els nostres fills... però són els seus professors, que de família ja en té a casa).
"Són els seus deures, els seus treballs i els seus exàmens, no els nostres"
(La nostra funció ha de ser posar els mitjans, col.laborar, facilitar... però no fer-los els deures, ni encadenar-nos a la pota de la taula dels nostres fills, ni caure en allò tan terrible de "Quins deures tenim, avui?").
No és fàcil, i quan ens descuidem, hi caiem de quatre potes. Mireu, si no, com l'Helena Garcia Melero es descobria a ella mateixa fent servir l'expressió en primera persona del plural (minut 9:30), aquest dia que parlàvem dels deures als Matins de TV3!

2. Podem ser molt flexibles... seguint uns manaments!
A una entrada del meu blog (que, segur que no ho hauríeu dit mai, és l'entrada que té més visites) explico els 10 manaments sobre l'estudi i els deures dels fills. Us els copio aquí:
1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;
per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.
2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;
per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.
3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;
per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.
4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;
per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.
5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;
per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.
6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;
per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.
7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;
per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.
8. Seré conscient del poder del reforç positiu;
per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.
9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;
per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.
10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;
per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.

3. Recordem què haurien de ser els Deures
Hi ha paraules que tenen mala premsa: obediència, per exemple. O "deures". Però a mi no em sembla una paraula tan dolenta. A la vida hi ha tres tipus de deures:
Deures d'obligació. 
Algú a qui reconec autoritat me'ls posa, i jo els faig. Confio en aquella persona, així que aquest deure no em sap greu.
Deures de compromís. 
Són deures que ens posem mútuament. Per exemple, el deure de fidelitat a la parella, amb qui ens hem compromès. I aquest deure no ens sap greu. 
Deures de projecte. 
Me'ls poso jo, per assolir un objectiu. Per exemple, quan practico hores i hores per tocar un instrument. I aquest deure no em sap greu.
Crec que així haurien de ser els deures del col.le. Deures posats des d'una autoritat autèntica, que s'exerceix amb coherència, no deures arbitraris. Deures que formen part del pacte que establim mestres i alumnes per ensenyar i aprendre (com es veu en aquest fragment de Karate Kid, que a mi m'agrada especialment). 


I Deures tan significatius que són realitzats per l'alumne amb consciència que contribueixen decisivament a la seva formació com a persona, al desenvolupament dels seus talents i a l'assoliment dels seus objectius.
Oi que estaria molt bé? Doncs jo penso que no és impossible, sobretot si ens fem un ferm propòsit:

4. Posem-nos el deure de posar seny als deures
Abans de llançar-nos a sabotatges i boicots, aturem-nos un moment. L'Anna Ramis ens recorda que per eliminar alguna cosa caldria tenir-ne clara l'alternativa. Hi estic molt d'acord. Si eliminar els deures implica que tenim un batalló de pares i mares rient, llegint, saltant, corrent, investigant, acompanyant, escoltant, menjant, xerrant, jugant (sobretot jugant!)... amb els seus fills, jo signo ara mateix. Ja. Però ja. Porteu-me el document. No em cal tinta, signaré amb sang. Però em fa l'efecte que no seria així.
En canvi, crec que hi ha molt camp per córrer en la racionalització dels deures, començant per l'escola. Creieu-me, no és tan senzill com pot semblar, us ho asseguro, però caldria que hi hagués més acords entre professors d'un mateix curs per no acumular deures per a un mateix dia -i menys encara d'un dia per a l'altre-, i més esforç per trobar activitats que debò sigui necessari (i bo!) que els alumnes facin a casa, activitats interessants i significatives. I un pacte per evitar exàmens en dilluns i treballs a lliurar el-primer-dia-després-de-les-vacances-de-Nadal-o-Pasqua. I conjurar-nos per acabar, d'una vegada per totes, amb els deures d'estiu!

5. I sobretot, sobretot, que no se'ns oblidi el més fonamental!
Quan els vostres fills surten del col.le o entren per la porta de casa, la primera pregunta no hauria de ser "Tens deures per demà?" Perquè els deures del col.le no defineixen els vostres fills!
Així que Deures, sí? Deures, no? 
Doncs Deures... parlem-ne!


dijous, 14 de juliol de 2016

Escola "Vella" i Escola "Nova": Arrogància "fòssil" i Arrogància "tsunami"?

"Et desitjo que visquis temps interessants". Diuen que és una maledicció xinesa. I crec que algú amb prou poder l'ha llençat sobre el nostre sistema educatiu i cadascuna de les nostres escoles. Mestres, alumnes, famílies... tots estem vivint "temps interessants", convenientment amplificats pels mitjans de comunicació. 

Per tot arreu termes com "canvi de paradigma", "revolució educativa", "innovació" s'han fet presents, i la seva arribada ha estat saludada per alguns amb joia -fins i tot amb alleujament- i per altres amb sornegueria o rebuig sense pal.liatius. Sigui com sigui, no em preocupa tant l'aparició de metodologies, propostes, iniciatives... com l'actitud que les acompanya. Per això crec que ens han maleït, perquè l'actitud és sovint d'arrogància, i se m'acudeixen poques coses menys educatives. De fet, em temo que l'escola pot esdevenir un camp de batalla entre dues arrogàncies: l'Arrogància "fòssil" i l'Arrogància "tsunami".

L'Arrogància "fòssil" es caracteritza per considerar que allò que "sempre s'ha fet així" és inamovible, que la "tradició" està escrita en pedra i feta per a perdurar pels segles dels segles, i per això es mira amb condescendència i menyspreu qualsevol canvi. A l'Arrogant "fòssil" li agrada dir que "els experiments, amb gasosa", o "això no s'ha fet mai", o "això ja ho fem", o "això ja ho hem provat, i no funciona", o "això ja ho han provat a altres llocs, i no ha funcionat", o "això és una moda, com tantes altres"... L'Arrogant "fòssil" no té perquè ser un educador de molta edat (hi ha "fòssils" ben joves), però li agrada quedar-se ben quiet en el seu estrat geològic. Sovint considera que la seva assignatura és, no ja la millor, sinó l'única, i per això els alumnes l'haurien d'estudiar, sense importar si està o no connectada a la realitat ni, per descomptat, si el professor fa cap esforç per motivar-ne l'aprenentatge. Perquè per a l'Arrogància "fòssil", el mestre és el centre, no ja del sistema educatiu, sinó de tot l'Univers, i per això no s'equivoca mai i té dret a rondinar sempre. Repapat entre capes i capes de tradició empolsegada, l'Arrogància "fòssil" se sent segura, convençuda que, al final, es demostrarà que la seva "era" és, i sempre serà, la més important. L'Arrogància "fòssil" fa molta ràbia, perquè la terra que l'envolta és una terra estèril, on no hi creix cap llavor educativa.

L'Arrogància "tsunami", en canvi, es caracteritza pel canvi constant, i per presentar propostes que, sobretot, siguin contràries a coses que s'hagin fet. Si alguna metodologia ja s'havia fet en altres temps, l'Arrogància "tsunami" considera que no pot ser bona. Per això els Arrogants "tsunami" parlen molt de recuperar el "temps perdut", temps protagonitzat -s'entèn- per educadors incompetents, incapaços de dur a terme una autèntica tasca educativa. Per això els agrada, a ells mateixos, dir que s'està vivint un "tsunami" educatiu, imparable, que arrassi tot el que hi havia "abans" -perquè, per definició, segur que estava mal fet-. L'Arrogant "tsunami" parteix sovint de la seva pròpia -mala- experiència a escola, i en fa una extrapolació per concloure que si a ell li va anar malament, a la resta també, i això justifica canviar-ho tot. A l'Arrogant "tsunami" li encanta dir allò del metge del segle XIX que no sabria què fer en un quiròfan actual, mentre que el mestre del mateix segle es trobaria tan a gust en qualsevol aula. L'Arrogant "tsunami" té uns "enemics" naturals: la pissarra, l'entarimat, i qualsevol disposició de taules més o menys alineada. Si a l'Arrogant "tsunami" li dius de sobte "classe magistral!" cau a terra amb convulsions i treu escuma per la boca. L'Arrogància "tsunami" diu que el mestre ha de ser un "acompanyant"... però tampoc cal gaire que hi sigui: al cap i a la fi, l'alumne, al centre, ja ho aprendrà tot competencialment i per projectes i en equip. L'Arrogant "tsunami" està molt segur cavalcant a la cresta de l'onada mediàtica que amplifica totes les seves propostes i els hi troba totes les gràcies. I si algú gosa posar alguna pega, és acusat del pitjor crim: no ser capaç de sortir de la "zona de comfort"! L'Arrogància "tsunami" fa molta ràbia, perquè la seva prepotència, el seu ego descomunal, no deixa lloc per a cap relació educativa autèntica.

Crec que l'Arrogància, qualsevol Arrogància, ens allunya de l'escola com a espai humà, de l'escola que salva vides, on s'esdevé el miracle de l'educació, un miracle que demana, sobretot, Humilitat. La Humilitat dels grans savis, que comparteixen generosament i amb entusiasme el seu saber. Quan hi ha Humilitat, no importa si la proposta és nova o vella, si es fa per primera o enèsima vegada, ni qui estigui "al centre". Quan hi ha Humilitat tothom està disposat a ensenyar i, sobretot, a aprendre. La Humilitat no és fonamentalista, no fa de res un valor absolut que cal aplicar a tothom, perquè quan hi ha Humilitat, no es menysté -perquè sí- cap educador, cap estratègia, cap escola, cap innovació ni cap tradició. 

Alliberem-nos de la maledicció d'uns "temps interessants" plens d'Arrogància i deixem que la Humilitat transformi les nostres escoles... i a tots i cadascun dels membres de la comunitat educativa!


dilluns, 21 de desembre de 2015

Tres bons propòsits: Sensibilitat, Diàleg i Entusiasme!

Fa temps vaig veure una imatge amb aquests tres símbols que algú havia titulat amb ironia: "Els tres drames de l'home modern", referint-se a la recerca angoixada de wifi gratuït, a l'espera impacient de resposta al whatsapp que acaba de ser enviat, i a la bateria que s'esgota irremissiblement sense endolls a la vista.

És veritat que de vegades podem tenir tendència a transformar aquestes petites contrarietats no ja en drames, sinó en tragèdies, oblidant sovint que les coses més importants de la vida... no són coses.

Però jo crec que podem contemplar aquests tres "drames" amb mirada alegre, innocent fins i tot, i transformar els tres símbols en tres bons propòsits per començar l'any. Per començar-lo i per continuar-lo!

1. El símbol del wifi, que "venerem" movent i girant el mòbil tot esperant l'aparició de les ratlletes que ens permetran connectar-nos amb el món, ens pot recordar també la importància de la SENSIBILITAT, de tenir les nostres "antenes" orientades al voltant, de ser sensibles a les necessitats dels altres, especialment dels que més pateixen. Proposem-nos que aquest wifi nostre tingui moltes ratlletes!

2. Els dos ticks del whatsapp, símbol que el nostre missatge ha estat rebut, poden representar la necessitat del DIÀLEG, diàleg de veritat, diàleg que sobretot escolta, amb autèntic desig de conèixer, donar-se a conèixer i posar-se d'acord. Diàleg en família, amb els amics, a la feina... diàleg amb tots i arreu!

3. El dibuixet de la bateria que es va buidant ens recorda que n'és, d'important, "buidar-nos", gastar la vida, en allò que és veritablement essencial. I cuidar-nos i cuidar els altres, vivint la vida amb energia. I l'energia que mai no ens falla és l'ENTUSIASME, que neix al nostre interior, surt a fora i s'encomana a tothom!

Recordem-ho doncs, cada cop que mirem el nostre smartphone, i així, les ratlletes, els ticks i les barres esdevindran tres bons propòsits joiosos: ser més sensibles, més dialogants i, sobretot, més entusiastes!

diumenge, 13 de setembre de 2015

Sigues Contrafort, Cintra i Tutor: no hi ha mestre millor!

Quan mirem al nostre passat trobem persones importants que ens han marcat positivament. Trobem un educador -o més d'un, si hem estat afortunats!- que va ser decisiu, que ens va ajudar en un moment clau de les nostres vides, que potser fins i tot va decidir la nostra vocació posterior. Són aquells educadors que fan realitat l'Escola que Salva Vides!
Crec que aquesta mena d'educadors reuneixen unes característiques que podeu fer vostres, tant li fa si sou mestres a l'escola, o monitors d'extraescolars, o monitors a l'esplai, caps a l'agrupament, o pares i mares, només heu de recordar aquestes tres lletres: CTC. Tres lletres que corresponen a Contrafort, Tutor i Cintra, tres objectes que ens ensenyen a ser bons educadors!
Sigueu Educadors Contrafort, educadors que donen suport en tot moment, i molt especialment en els moments més difícils. Qui no ha necessitat una espatlla sobre la qual plorar o senzillament una presència tranquil.la disposada a escoltar? Sigueu aquests educadors ferms, en els quals poden confiar els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills. Tingueu conviccions clares (que no vol dir que les hagueu d'imposar) i cuideu la vostra salut, perquè les "parets", els nens, sempre us trobin allà, a punt i, si pot ser, amb un gran somriure!
Sigueu Educadors Tutor, com els elements verticals que podem trobar al costat d'una planta i que en marquen el creixement recte, vinculats a la planta amb lligams que no l'ofeguen i la deixen créixer al seu ritme evitant que es vincli i es trenqui. Sigueu aquests educadors virtuosos, amb principis, sigueu coherents amb la vostra escala de valors, i els vostres alumnes, els vostres nens, els vostres fills, tindran en vosaltres un referent en qui podran confiar.
Sigueu Educadors Cintra. La cintra és una estructura de fusta sobre la qual es van col.locant les pedres que conformen un arc. Quan s'ha col.locat l'última pedra, l'arc ja s'aguanta sol i es pot retirar la cintra. Així, una mateixa cintra pot servir per a molts arcs! Sigueu aquests educadors que ajuden, que ensenyen, que es formen i es preparen, que motiven, que confien, que animen i contribueixen al desenvolupament dels talents dels seus alumnes, dels seus nens, dels seus fills. I així arribarà el moment en què us podreu "enretirar" perquè puguin seguir endavant amb la seva pròpia vida autònoma i feliç! 
Potser us sembla massa "guiat" tot plegat? Pot ser, però, què voleu que us digui: jo entenc que, si bé l'educador ha de ser un "acompanyant" de l'alumne, també hauria de ser un acompanyant... actiu! 
Ara torneu a mirar al vostre passat... Veieu aquella senyoreta, aquell mestre, aquella monitora, el pare, la mare, aquell germà gran..? Segur que hi reconeixeu els moments Contrafort, els moments Tutor, els moments Cintra... Doncs si teniu ocasió, aneu a trobar aquestes persones importants, i feu-los un petó, una abraçada, una encaixada de mà, i digueu-los: "Gràcies, perquè vas ser per a mi Contrafort, Cintra, Tutor... i no ho podries haver fet millor!"

dimarts, 25 d’agost de 2015

Ser obedient no està gens malament!

L'obediència està mal vista. Fixeu-vos, per exemple, en una entrevista a Ferran Salmurri, on aquest afirmava: "L'error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar". 

Amb tot el respecte, no hi estic gens d'acord, per dos motius: 

1. No és veritat que "els pares" (si vol dir la majoria de pares, que és molt dir) ensenyin a obeir. Cada dia veig i sento més i més pares que NO ensenyen a obeir, que renuncien a què els fills els facin cas i, el que és pitjor, en fan bandera, potser perquè estan d'acord amb el Dr. Salmurri en la segona part de la seva afirmació, amb la qual també discrepo, perquè...

2. El contrari d'"obeir" no és "pensar". És "desobeir". I això pot ser fruit de la reflexió... o no.

Ser obedient no està gens malament. 
Hi ha una obediència fonamental amb què (espero) tots els pares hi estarem d'acord. "No toquis això, que prendries mal" "Fes silenci" "Deixa lliure el seient" "Demana-ho sisplau" "Espera que es posi verd" "Mira als dos costats abans de creuar el carrer" "No parlis amb desconeguts" "Baixa la veu" "Aixeca la mà abans de parlar"... És una obediència que rima amb experiència i amb convivència, una obediència d'autoprotecció i de respecte. 

L'obediència està vinculada a la humilitat i a la confiança. 
Confiem que aquella persona que mana el-que-sigui ho fa pel nostre bé (hi confiem) i que sap del-que-sigui més que nosaltres (som humils). És una qüestió de reconéixer l'autoritat o, si més no, l'ofici. 
Sobre l'obediència en català tenim dues expressions molt significatives (i una mica oblidades): 
1. Quan una persona més gran diu el teu nom, respondre dient "Què mana?" (posar-se en situació d'obeir per pur respecte -no por!- a aquella persona, amb freqüència un familiar de més edat.
2. Quan es deixa un menor a càrrec d'una altra persona, se li diu al petit: "Fes el favor de creure." És a dir, "fins i tot encara que no et vingui de gust, o trobis que allò no cal, creu en la persona que t'ho està demanant".

L'obediència ens ajuda a treballar millor, a fer coses que no pensàvem que seríem capaços de dur a terme. 
Tot sovint faig referència al ràfting, perquè trobo que la feina dels monitors és admirable: es troben amb un grup de persones amb diversitat d'edats, forma física, llengua (i que sovint no es coneixen entre elles) i quan acaba l'activitat aquell grup funciona com un equip capaç de moure's a una... obeint les indicacions del monitor! Indicacions que no sempre semblen lògiques ("per què jo he de remar endavant i els de l'altra banda enrere?" "per què ara he de deixar de remar?" "per què m'he de canviar de lloc en la barca?") però que tenen una raó de ser. Quan pot, el monitor l'explica (per exemple, aprofitant els trams més tranquils), però quan dóna l'ordre, cal obeir. En els moments més frenètics, a ningú se li acudiria dir "Doncs si no m'ho expliques, no remo!" i, certament, ningú creuria que l'insurrecte en qüestió és un gran pensador!

Els motius per desobeir tenen a veure més amb la comoditat i amb la desídia que amb el raonament i la reflexió. 
Aquest estiu hem tingut ocasió de fer una excursió pel Parrisal, a la Matarranya: un paisatge meravellós, un rierol que baixa encaixat entre roques i que pots anar remuntant a peu pla, saltant i grimpant i també fent servir unes passeres de fusta col.locades en els llocs de pas més difícil. A l'entrada del paratge hi ha un punt d'informació on t'indiquen que pots trepitjar el rierol per passar d'una banda a l'altra, però que el bany no està permès i al llarg del recorregut hi ha cartells (molts, i molt clars) que recorden que l'aigua que baixa pel rierol és captada per al consum humà i que, per tant, el bany està prohibit. Doncs bé, en un dels tolls hi havia un grup de persones adultes banyant-se amb tota la calma i premeditació. Reconec que no vaig gosar dir-los res: em vaig voler estalviar el tràngol de l'enfrontament, o la possible discussió amb arguments com ara "Per uns pocs no passa res" o "És una tonteria: igualment després depuren l'aigua". És a dir, "a mi la norma no se m'aplica", i si resulta que sí se m'aplica, "la norma és absurda".

Cada cop triomfen més els restaurants i hotels només per a adults, és a dir, sense nens. Hi ha qui s'escandalitza i ho troba una prohibició intolerable. A mi també m'ho semblaria, però ho entenc perfectament: és fruit de l'acumulació de situacions desagradables provocades per nens cridaners i xiscladors, però no perquè siguin nens jugant i passant-s'ho bé -i fent el soroll propi d'aquestes activitats- sinó perquè no tenen cap mena de consideració pels altres i els seus pares han desenvolupat una sordera selectiva o han desterrat la vergonya, substituint-la de vegades per una actitud de: "Ja se sap, tots els nens són així, munten "pollastres" i cal ser tolerant". No, amic, no, tots els nens no són així: només els nens que no "creuen" els seus pares, els fills de pares que, en lloc de renunciar a aquella activitat i retirar-se amb la seva criatura, prefereixen romandre i no deixar que ni els altres ni ells puguin gaudir de la pel.lícula, l'àpat, la xerrada o el paisatge.

És evident que no totes les instruccions són correctes, ni totes les ordres bones. L'obediència comporta una gran responsabilitat per part de qui mana, i per això és tan lamentable quan algú en una posició de poder (política, militar, legislativa, policial, judicial... o familiar!) se n'aprofita per ser arbitrari, humiliar, enriquir-se, prosperar o posar els altres en perill. Llavors és quan pot ser justificable la desobediència. Però això és molt gros! Quan desobeïm una llei, una ordre... estem dient: "Això que maneu és injust, és indigne, és perjudicial, no hi ha res que ho justifiqui... i per això no ho faré." La Història és plena d'actuacions de persones senzilles, humils, obedients, que en un moment determinat s'oposen a la injustícia (per "legal" que sigui) amb fermesa, amb convicció, amb arguments, posant en risc la seva vida -i de vegades perdent-la!-. 

Això són Grans Desobediències, i per poder ser Desobedients en Grans Temes cal ser Obedient en molts petits temes quotidians. Exercitem-nos en l'obediència i ensenyem els nostres fills, sí, a ser obedients. 

Perquè ser obedient no està gens malament. Perquè massa sovint el contrari d'obeir no és pensar. És, ras i curt, ser maleducat.   

dimarts, 4 d’agost de 2015

Deures d'estiu: un malson evitable?

Diu el meu fill que, entre els professors, els més "malignes" són els que elaboren llibres de text, i que l'elit d'aquests són... els que fan els quaderns d'estiu! 

És una exageració, però correspon a un sentiment de malestar (que de vegades pot arribar a la desesperació) relacionat amb els deures escolars, un sentiment que es tenyeix de sensació com d'injustícia, quan el nen pensa -sobretot si ho ha aprovat tot-: "De què em serveix treballar tot l'any, si de totes maneres he de fer deures a l'estiu?".

Personalment, hi estic d'acord: crec que després de nou mesos d'activitat escolar -i sovint també extraescolar-, obligar els nens a posar-s'hi de nou no és necessàriament una bona opció. Especialment quan no hi ha una bona coordinació dins de l'escola i cada mestre va afegint els seus deures d'estiu (de la seva assignatura que-és-la-més-important-de-totes) als dels seus companys, i a la safata d'entrada del correu electrònic del fill (perquè això sí, som més moderns que ningú) es van acumulant llistes i llistes de tasques a fer durant les vacances (i que caldrà lliurar in-ex-cu-sa-ble-ment el primer dia de classe!) i que acaben, indefectiblement, amb un "Descanseu i passeu un bon estiu!" que més que un desig sincer o una formula de cortesia sembla un sarcasme cruel i innecessari.

Que fem deures d'estiu, els adults? El mecànic s'emporta un motor espatllat, una roda punxada i una porta abonyegada per no perdre pràctica? A la tornada de vacances, la metgessa ha de portar deu diagnòstics de deu pacients reals que ha localitzat i visitat al seu lloc d'estiueig? El vigilant de seguretat ha fet deu minutets de guàrdia cada dia davant d'un establiment diferent (sense cobrar, eh, només per no perdre el costum)? No, no i no. Necessitem desconnectar. De veritat. Cadascú a la seva manera. Fent el que ens agrada, que també pot ser fer... res!  

Unes bones vacances poden ser educatives, però això no vol dir "escolars"! Quaderns de vacances? Si no hi ha més remei, perquè l'escola hi ha insistit, endavant, però que no marquin toootes les vacances: cal establir uns dies i uns moments per fer-los, i prou (i no hi afegiu més vosaltres, tipus "I un d'anglès, que t'anirà molt bé!"). Pot ser molt més educatiu fer servir activitats quotidianes de les vacances: 
  • que escriguin targetes postals -i cartes!- als avis si marxeu fora (què bonic rebre una carta en aquests temps de correus electrònics i missatgeria instantània i virtual!); 
  • que calculin el que va sumant tot el que compreu en una estona de "súper"; 
  • que dibuixin un paisatge completament nou, 
  • que elaborin un petit vocabulari si aneu a un país amb una llengua diferent; 
  • que mirin sobre l'atles o sobre un mapa on aneu, quant temps podeu trigar, si el camí puja o baixa; 
  • que recullin unes quantes herbes, fulles, flors i facin un petit herbari; 
  • que us preparin un miniconcert de cinc cançons amb els germans, els cosins, els amics; 
  • que construeixin castells de sorra amb motlles de plàstic, amb pots de iogurt, i apliquin el que saben de geometria, d'història i arquitectura (per què no intentar una piràmide?); 
  • que projectin i realitzin, que projectin i realitzin, i així es realitzaran ells mateixos.
"És que amb aquestes vacances tan llargues s'avorreixen!" Mireu, per començar, no són més llargues que les que teníem la generació "yo fui a EGB" (i oi que a nosaltres no ens molestava gens?), i a més, avorrir-se és molt sa! 

"És que, si no fan deures, quan comencin el curs s'hauran oblidat de tot!" Doncs què voleu que us digui, el que no recordin gens... no devia ser tan important, i a més, per això està el principi de curs: per fer "escalfament" i, llavors sí, posar-s'hi de nou, amb la confiança que, quan siguin vacances, farem vacances!

divendres, 31 de juliol de 2015

Viatjar amb els fills: de l'infern al paradís!

Pots viatjar a un paradís, però haver de fer un desplaçament infernal. Els motius poden ser molt variats: nens molt petits, nois molt grans, germans d'edats molt diferents, germans amb poca diferència d'edat, mitjà de transport que no conduïm nosaltres amb regles i condicionants aliens, mitjà de transport propi que conduïm nosaltres havent de controlar també els nens... La veritat és que viatjar en família sempre pot resultar complicat, així que seria molt interessant que no ho "sobrecompliquéssim" nosaltres mateixos. 

Si una reunió està condemnada al fracàs quan no es tenen clars els objectius que es pretenen, un desplaçament en família també està abocat al desastre si no s'ha fet una planificació acurada per abans del viatge i per al viatge en sí. 

Per abans del viatge:
Per començar, els fills haurien de tenir l'oportunitat de participar en l'elecció de la destinació -si més no, donant la seva opinió-, i haurien de disposar d'informació adequada a la seva edat (potser ells mateixos podran buscar-la). Convé que manifestin els seus desitjos d'activitats (aquella visita, aquella excursió, aquell parc, aquell itinerari...) i que, en la mida de les seves possibilitats, col.laborin en la preparació més concreta (mapes, material, intendència...).

Per al viatge: 
Com més llarg sigui el desplaçament, més planificació caldrà: 

  • En cotxe, el dvd és una opció, però pot ser molt interessant haver marcat punts d'interès del paisatge que es poden anar mirant. 
  • Preveieu un petit contenidor de plàstic amb quaderns, llapis, paper, tisores... al qual puguin accedir amb facilitat per entretenir-se. 
  • Compteu també amb l'opció -cada cop més variada- de jocs nous i de sempre que en la seva versió magnètica es poden jugar en cotxe i arreu. 
  • Establiu -amb esperit de consens- unes normes per a la música en el vehicle: sí, tothom pot anar "connectat" amb els seus auriculars, però també pot ser més bonic preparar un conjunt de cançons variades (fins i tot amb les lletres de les cançons impreses en un quadern per poder-les seguir) segons els gustos de cada membre de la família, i estar oberts així al descobriment de noves músiques i a la convivència familiar... 

Estic segur que encara se us acudiran moltes més possibilitats! 

Si tothom participa en la preparació, hi ha més garanties d'èxit: penseu que fins i tot el poble hebreu va fer preparatius per a l'Èxode, i ells anaven amb molta pressa, escapaven del Faraó... i no marxaven pas de vacances!