dissabte, 12 de novembre de 2011

Conèixer i Reconèixer l'Ofici

L'altre dia van venir a fer la revisió anual de la caldera de casa. L'operari era un noi molt tatuat amb una complexió física com per alimentar ell tot sol una caldera... a base de palades de carbó. En qualsevol cas, la seva manera de fer no es corresponia al fàcil prejudici que un es podia fer a partir del seu aspecte. Així doncs, res de "subidon-subidon", ni tracte "coleguil": de vostè, i extremadament prudent i respectuós, va sol.licitar educadament el que necessitava (paper de diari per no embrutar, una escala o similar per enfilar-s'hi...) i em va anar demanant amb molta educació que engegués/apagués l'aigua calenta en funció del que havia de revisar. Em va "renyar" una mica perquè no havíem estat al cas de mantenir la pressió, i això podia fer malbé la caldera, em va explicar com ho havia de fer, va respondre a les meves inquietuds sobre l'edat de l'aparell (edat avançada, si parlem en anys-caldera, que vindrien a ser com els anys dels gossos), va acabar la revisió, em va fer signar el full de servei, i va marxar. Correcte, professional i eficient.
No vaig trigar massa en fer analogies amb la tasca educativa dels mestres, i en fer-me preguntes. Per exemple, encara que d'entrada em va impressionar l'aspecte del tècnic, jo no vaig trucar a l'empresa per protestar perquè la seva imatge no quadrava amb la meva imatge d'un tècnic: vaig assumir que tenia l'ofici necessari per fer bé la seva feina. Encara que havíem pagat per la revisió, no em vaig negar a proporcionar-li al tècnic l'escala, ni els papers de diari, ni a engegar i apagar l'aigua quan m'ho va dir: vaig assumir que era una col.laboració necessària. Encara que jo era el client, no vaig dubtar de la seva capacitat ni li vaig retreure que em "renyés" per no cuidar prou la pressió de la caldera: vaig assumir que procurava ajudar-me. En definitiva, vaig considerar que coneixia l'ofici, i li vaig reconèixer el seu ofici. 
Ja sé que fer analogies amb això ratlla la demagògia, però no puc evitar pensar en molts mestres que són prejutjats per qüestions superficials, o en moltes escoles amb problemes perquè es troben amb viscerals reaccions de famílies que es neguen per sistema a col.laborar -especialment econòmicament-, o amb molts mestres que veuen com es discuteixen les seves decisions, les seves avaluacions... o les seves sancions! Ras i curt, que no se'ls reconeix l'ofici.
És veritat que això també té a veure amb l'estil educatiu de cada un dels mestres i de cada una de les escoles, i en parlaré en alguna propera ocasió, però insisteixo: si qualsevol acusat ha de poder comptar amb la presumpció d'innocència, amb més motiu qualsevol educador hauria de poder comptar amb un vot de confiança sobre la seva capacitat. 
O, com alternativa, podem omplir-nos de tatuatge i de músculs..!

2 comentaris:

  1. Felicitats Juanjo,
    Demà mateix penjaré aquests pensament teus a la sala de profes, ben gran, per que tots els meus companys ho vegin, i així tinguem un "subidon" d'autoestima que tanta falta ens fa ultimament.
    Gràcies per les teves reflexions que també són tant nostres!
    Una profe que encara s'ho creu.
    Imma Parera

    ResponElimina
  2. Benvolguda Imma "Anònima", m'alegro molt que alguna de les Coses Que Penso pugui servir de motivació i reflexió per al vostre claustre. Vinga, doncs, a engegar calderes!

    ResponElimina