Quan comencen les classes hi ha dues constants mediàtiques: els anuncis de "Tornem al col.le!" amb nens de somriures postissos saltironejant com Teletubbies, i el clam esbombat a tots els mitjans de "l'alegria immensa de tots els pares i mares perquè ja poden portar els nens al col.le i no els han de tenir a casa".
Reconec que és un tòpic que em posa força nerviós, perquè és una més de les "normes indiscutibles" del no escrit Llibre de la Paternitat Actual que ve a dir que "els nens destorben... als seus propis pares"!
Quan feia de mestre de Religió explicava als meus alumnes que la frase de Jesús "Deixeu que els nens s'acostin a mi, no els ho impediu" és -com tants altres actes de Jesús- extraordinàriament revolucionària, perquè en aquella societat els nens es tenien en molt poca consideració, eren pràcticament no-subjectes fins que no assolien la majoria d'edat (que era força aviat, també cal dir-ho). Poc podia imaginar quan ho explicava que viuria la situació paradoxal d'aquesta societat nostra en què els nens són al mateix temps "monarques absoluts" de capriciosos desitjos que cal complaure, però amb la consideració dels "sense sostre" que es prefereix no tenir a la vora.
"Ets un exagerat: a l'estiu, amb tantes vacances, els nens s'avorreixen! Ja va bé que hi hagi deures... Si no, no fotrien res en tot el dia... Ara, que per quatre pàgines que han de fer d'aquests quaderns que semblen tebeos, quina agonia, noi! Cada dia la mateixa lluita... No volen fer vacances: volen fer vagàncies!"
Analitzem-ho: a l'estiu es multipliquen els "cants de sirena" que arriben amb la força del bon temps: el sol, la llum, la platja, els dies que s'allarguen, les nits càlides que fan venir ganes de sortir... Tot plegat complica molt mirar-se amb "carinyo" qualsevol obligació -com ara els estudis- que impliqui concentració, quietud, silenci, esforç intel.lectual...
Però hem de recuperar la perspectiva, així que utilitzarem dues poderoses eines de què disposem, tinguem l'edat que tinguem i tinguin l'edat que tingui els nostres fills. Una és l'EduBalança que ens permet decidir què és més educatiu segons les característiques dels nostres fills i l'altra el barret APA ("Aquí -hi- Puc Ajudar"), ple de les nostres pròpies qualitats i dels nostres propis talents, i que ens posem, quan cal, per ajudar-los.
Heu agafat les dues eines? Sí? Doncs ara deiexeu-me que us expliqui algunes coses sobre les vacances. Si mireu enrere a les vostres pròpies millors vacances, pot ser que apareguin algunes característiques comunes: la importància de la presència familiar, el temps llaaaaarg, les coses senzilles que esdevenien tan agradables, el fet que tot podia ser i era una aventura... (que també té gràcia això de voler negar als nostres fills allò que feia tan especials les nostres pròpies vacances infantils!)
Diu el llibre del Cohèlet, a la Bíblia, que "hi ha un temps per a cada cosa", i que "cada cosa té el seu temps". Així passa també amb el temps de vacances, que hauria de ser:
- Un temps per conviure, no per aïllar-se (per tant, un bon moment per a una experiència de colònies o campaments).
- Un temps per educar-se, no per embrutir-se (per tant, no deixem que estar-davant-una-pantalla-la-que-sigui esdevingui l'única activitat de molts dies).
- Un temps per gaudir, no per angoixar-se (per tant, no ens passem amb un munt de quaderns de vacances: el que ens ha recomanat l'escola, un altre que hem comprat nosaltres i un especial d'anglès, i...).
- Un temps per descansar, no per estressar-se (per tant, no ens atabalem si el ritme vital s'altera una mica, i es lleven més tard -sempre que no sigui perquè nit rere nit surten, que no seria gaire recomanable!-).
- Un temps flexible, no un temps hiperocupat (per tant, compte si fem un viatge, que no tinguem tots els minuts del dia pautats i haguem d'anar corrent tot el dia! Un hauria de poder-se "avorrir" en algun moment durant les vacances).
Com sabrem, doncs, si les que hem fet han estat unes bones vacances? Examinant uns indicadors:
Són unes bones vacances aquelles que permeten que es produeixi creixement de l'autonomia (quan acaben les vacances i han crescut, però, sobretot, s'han fet més "grans"), experiències de convivència (amb altres nens i nenes... i amb nosaltres, els seus pares!), educació de la sensibilitat (amb contemplació de paisatges, visites a llocs culturals i, sobretot, desconeguts!), actituds de solidaritat i capacitat de compartir (han compartit el seu temps, l'aliment..? Han tingut ocasió d'oferir-lo amb gratuïtat?), creixement de la iniciativa i la creativitat (preparació de festivals, construcció de cabanes, realització de projectes en colla...), actituds de compromís, tolerància, obertura (el contacte amb persones d'altres procedències, altres cultures, altres escales de valors...), el conreu d'aficions (esport, maquetes, música, lectura, dibuix...), respecte a l'entorn (la natura, el patrimoni arquitectònic...).
I sobretot, recordeu que no hi ha recompensa més gran per als vostres fills que el fet que estigueu AMB ells i PER A ells. De debò. Volen passar temps amb vosaltres, i creieu-me que més endavant recordaran cada castell de sorra que vau ajudar a construir o admirar, cada cançó que vau acompanyar, cada anècdota que vau viure i que us va fer petar de riure...
El Cohèlet diu "hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps", i afegeix "...i passa de llarg". Que no us passi de llarg cap estiu, cap Nadal, cap Setmana Santa, cap pont, cap cap de setmana. Viviu el temps de vacances (i de "vagàncies") en família: que aquests siguin els vostres "deures"!
