dijous, 24 de gener de 2013

Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!)

Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer la feina del col.le!). Aquest és el títol d'una de les meves xerrades més populars, i també el títol d'un llibre publicat per Claret. Des del 2009, milers de pares i mares (de debò que no exagero) l'han sentida en més d'un centenar d'escoles. Sempre és un èxit de públic. Les mateixes AMPAs es queden sorpreses quan veuen la resposta de les famílies. M'agradaria dir que venen atretes per la meva fama de comunicador excepcional... però no: és perquè es tracta d'un tema que pares i mares troben de gran importància, i que sempre genera molt interès... i força polèmica. Periòdicament apareixen protestes, iniciatives, dubtes, posicionaments a favor i en contra, opinions de psicòlegs, pedagogs, mestres, alumnes, pares, mares i experts diversos. Com a mostra, aquí trobareu un parell d'interessants articles apareguts a La Vanguardia i El País, i un de molt aclaridor, El Matí Digitalde Carles Armengol. 

Bé, suposo que puc considerar-me un "expert", així que goso oferir-vos el decàleg que reparteixo en la xerrada, i que conté, en forma de "manaments", les Coses Que Penso sobre l'estudi.

1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;
per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.

2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;
per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.

3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;
per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.

4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;
per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.

5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;
per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.

6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;
per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.

7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;
per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.

8. Seré conscient del poder del reforç positiu;
per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.

9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;
per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.

10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;
per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.

Pel que fa a la polèmica... a mi em fa força mandra. Sobretot quan es barregen temes i es fan afirmacions maximalistes. Per exemple, això que els deures fan més grans les desigualtats socials, perquè els pares menys preparats no poden ajudar tant els seus fills. Jo sempre poso el mateix exemple: la meva mare va venir de Galícia quan tenia uns sis anys. Aquí va fer els estudis primaris. Els va fer molt bé, però després es va haver de posar a ajudar a casa, a treballar... així que, en principi, no seria una dona molt "preparada". Doncs mireu: jo no l'he vist "arrugar-se" mai per res que jo estudiés, ni a EGB, ni a BUP, ni a COU, ni a la Universitat, i sempre ha estat una extraordinària "preguntadora de lliçons". Encara ho és amb els seus néts! 

Els pares i mares d'avui en dia, més paciència que la meva mare no sé si tindran, però més preparació segur que sí, així que no ens llencem a treure conclusions sociològiques, deixem d'atabalar-nos, i en lloc de fer "vagues de deures" o maratons estudiantils, recordem que els deures NO defineixen els nostres fills, i aprofitem tot el temps de què disposem per estar AMB i PER ALS nostres fills: aquests sí que són els nostres "deures"... i el nostre privilegi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada