dimarts, 25 d’agost de 2015

Ser obedient no està gens malament!

L'obediència està mal vista. Fixeu-vos, per exemple, en una entrevista a Ferran Salmurri, on aquest afirmava: "L'error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar". 

Amb tot el respecte, no hi estic gens d'acord, per dos motius: 

1. No és veritat que "els pares" (si vol dir la majoria de pares, que és molt dir) ensenyin a obeir. Cada dia veig i sento més i més pares que NO ensenyen a obeir, que renuncien a què els fills els facin cas i, el que és pitjor, en fan bandera, potser perquè estan d'acord amb el Dr. Salmurri en la segona part de la seva afirmació, amb la qual també discrepo, perquè...

2. El contrari d'"obeir" no és "pensar". És "desobeir". I això pot ser fruit de la reflexió... o no.

Ser obedient no està gens malament. 
Hi ha una obediència fonamental amb què (espero) tots els pares hi estarem d'acord. "No toquis això, que prendries mal" "Fes silenci" "Deixa lliure el seient" "Demana-ho sisplau" "Espera que es posi verd" "Mira als dos costats abans de creuar el carrer" "No parlis amb desconeguts" "Baixa la veu" "Aixeca la mà abans de parlar"... És una obediència que rima amb experiència i amb convivència, una obediència d'autoprotecció i de respecte. 

L'obediència està vinculada a la humilitat i a la confiança. 
Confiem que aquella persona que mana el-que-sigui ho fa pel nostre bé (hi confiem) i que sap del-que-sigui més que nosaltres (som humils). És una qüestió de reconéixer l'autoritat o, si més no, l'ofici. 
Sobre l'obediència en català tenim dues expressions molt significatives (i una mica oblidades): 
1. Quan una persona més gran diu el teu nom, respondre dient "Què mana?" (posar-se en situació d'obeir per pur respecte -no por!- a aquella persona, amb freqüència un familiar de més edat.
2. Quan es deixa un menor a càrrec d'una altra persona, se li diu al petit: "Fes el favor de creure." És a dir, "fins i tot encara que no et vingui de gust, o trobis que allò no cal, creu en la persona que t'ho està demanant".

L'obediència ens ajuda a treballar millor, a fer coses que no pensàvem que seríem capaços de dur a terme. 
Tot sovint faig referència al ràfting, perquè trobo que la feina dels monitors és admirable: es troben amb un grup de persones amb diversitat d'edats, forma física, llengua (i que sovint no es coneixen entre elles) i quan acaba l'activitat aquell grup funciona com un equip capaç de moure's a una... obeint les indicacions del monitor! Indicacions que no sempre semblen lògiques ("per què jo he de remar endavant i els de l'altra banda enrere?" "per què ara he de deixar de remar?" "per què m'he de canviar de lloc en la barca?") però que tenen una raó de ser. Quan pot, el monitor l'explica (per exemple, aprofitant els trams més tranquils), però quan dóna l'ordre, cal obeir. En els moments més frenètics, a ningú se li acudiria dir "Doncs si no m'ho expliques, no remo!" i, certament, ningú creuria que l'insurrecte en qüestió és un gran pensador!

Els motius per desobeir tenen a veure més amb la comoditat i amb la desídia que amb el raonament i la reflexió. 
Aquest estiu hem tingut ocasió de fer una excursió pel Parrisal, a la Matarranya: un paisatge meravellós, un rierol que baixa encaixat entre roques i que pots anar remuntant a peu pla, saltant i grimpant i també fent servir unes passeres de fusta col.locades en els llocs de pas més difícil. A l'entrada del paratge hi ha un punt d'informació on t'indiquen que pots trepitjar el rierol per passar d'una banda a l'altra, però que el bany no està permès i al llarg del recorregut hi ha cartells (molts, i molt clars) que recorden que l'aigua que baixa pel rierol és captada per al consum humà i que, per tant, el bany està prohibit. Doncs bé, en un dels tolls hi havia un grup de persones adultes banyant-se amb tota la calma i premeditació. Reconec que no vaig gosar dir-los res: em vaig voler estalviar el tràngol de l'enfrontament, o la possible discussió amb arguments com ara "Per uns pocs no passa res" o "És una tonteria: igualment després depuren l'aigua". És a dir, "a mi la norma no se m'aplica", i si resulta que sí se m'aplica, "la norma és absurda".

Cada cop triomfen més els restaurants i hotels només per a adults, és a dir, sense nens. Hi ha qui s'escandalitza i ho troba una prohibició intolerable. A mi també m'ho semblaria, però ho entenc perfectament: és fruit de l'acumulació de situacions desagradables provocades per nens cridaners i xiscladors, però no perquè siguin nens jugant i passant-s'ho bé -i fent el soroll propi d'aquestes activitats- sinó perquè no tenen cap mena de consideració pels altres i els seus pares han desenvolupat una sordera selectiva o han desterrat la vergonya, substituint-la de vegades per una actitud de: "Ja se sap, tots els nens són així, munten "pollastres" i cal ser tolerant". No, amic, no, tots els nens no són així: només els nens que no "creuen" els seus pares, els fills de pares que, en lloc de renunciar a aquella activitat i retirar-se amb la seva criatura, prefereixen romandre i no deixar que ni els altres ni ells puguin gaudir de la pel.lícula, l'àpat, la xerrada o el paisatge.

És evident que no totes les instruccions són correctes, ni totes les ordres bones. L'obediència comporta una gran responsabilitat per part de qui mana, i per això és tan lamentable quan algú en una posició de poder (política, militar, legislativa, policial, judicial... o familiar!) se n'aprofita per ser arbitrari, humiliar, enriquir-se, prosperar o posar els altres en perill. Llavors és quan pot ser justificable la desobediència. Però això és molt gros! Quan desobeïm una llei, una ordre... estem dient: "Això que maneu és injust, és indigne, és perjudicial, no hi ha res que ho justifiqui... i per això no ho faré." La Història és plena d'actuacions de persones senzilles, humils, obedients, que en un moment determinat s'oposen a la injustícia (per "legal" que sigui) amb fermesa, amb convicció, amb arguments, posant en risc la seva vida -i de vegades perdent-la!-. 

Això són Grans Desobediències, i per poder ser Desobedients en Grans Temes cal ser Obedient en molts petits temes quotidians. Exercitem-nos en l'obediència i ensenyem els nostres fills, sí, a ser obedients. 

Perquè ser obedient no està gens malament. Perquè massa sovint el contrari d'obeir no és pensar. És, ras i curt, ser maleducat.   

2 comentaris:

  1. felicito la teva reflexió.

    Com a educador i com a pare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan. Endavant amb l'obediència ben entesa!

      Elimina