Cada any tenim moguda amb els deures del col.le. Vam tenir fa uns anys vagues de deures a França, l'any passat l'informe de l'OMS (que es veu que no té prou feina, i es dedica a fer informes que potser són els que perjudiquen la nostra salut, com ens recordava encertadament Carles Armengol) i també aquell vídeo viral tan ben fet i tan trampós (recordeu els anònims darrera un biombo que treballaven 8 hores al dia i després de sortir del lloc de treball i els caps de setmana, i calia endevinar quina feina tenien, i quan sortien eren -oh! ah! horror!- nens?), ara el boicot als deures...
En primer lloc, una consideració en relació a la notícia, que en general venia expressada amb titulars del tipus "Els pares fan boicot als deures", quan en realitat es tracta dels representants d'una confederació d'AMPAs que, certament, és majoritària a l'escola pública, però que en cap cas podem identificar amb totes les famílies... Però suposo que aquestes matisacions són una batalla perduda, així que anem al tema:
M'atreveixo a opinar sobre els deures perquè ja fa uns quants anys que faig la xerrada Com Ajudar els Fills a Estudiar (i Fer els Deures del Col.le!). Una xerrada extremadament popular, que sempre, sempre, sempre aplega moltes famílies a les escoles que la programen. És un tema que interessa, preocupa i de vegades fins i tot amoïna. Per què? Perquè tenen molts deures? Perquè els pares ens "projectem" en els èxits (i els fracassos) dels fills? Perquè no sabem trobar el límit entre l'ajuda i fer-los els deures? Perquè d'alguna manera intuïm que qualsevol criatura hauria d'ocupar les seves hores a casa en altres activitats? Perquè no veiem massa massa quina funció té aquella muntanya de deures que provoca empipamentes, conflicte, ràbia i notes a l'agenda d'anada i tornada? Perquè són l'aliment principal dels grups de whatsapp de pares i mares i de sobreprotecció dels nostres fills?
Doncs jo diria que per un, o dos, o més, o tots, o cap d'aquests motius. I és que, com comenta encertadament en Carles Capdevila, els deures no poden ser un tema de sí o no, sinó que necessita el matís.
Mireu, des de la meva experiència com a xerraire sobre el tema, i d'escriure'n un llibre, Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col.le!), m'atreveixo a dir algunes coses, per si poden servir d'aportació a una reflexió (més que no pas un debat) sobre la qüestió:
1. Hi ha dos "mantres" que ens hauríem de repetir pares i mares en l'àmbit familiar:
"Som els seus pares, no els seus professors"
(Som els seus referents, educadors, els ajudem... el que vulgueu, però som els seus pares i mares, que de mestres ja en té a l'escola. I els seus mestres s'estimaran molt els nostres fills... però són els seus professors, que de família ja en té a casa).
"Són els seus deures, els seus treballs i els seus exàmens, no els nostres"
(La nostra funció ha de ser posar els mitjans, col.laborar, facilitar... però no fer-los els deures, ni encadenar-nos a la pota de la taula dels nostres fills, ni caure en allò tan terrible de "Quins deures tenim, avui?").
No és fàcil, i quan ens descuidem, hi caiem de quatre potes. Mireu, si no, com l'Helena Garcia Melero es descobria a ella mateixa fent servir l'expressió en primera persona del plural (minut 9:30), aquest dia que parlàvem dels deures als Matins de TV3!
2. Podem ser molt flexibles... seguint uns manaments!
A una entrada del meu blog (que, segur que no ho hauríeu dit mai, és l'entrada que té més visites) explico els 10 manaments sobre l'estudi i els deures dels fills. Us els copio aquí:
1. Confiaré en l'escola que he triat per a l'educació del meu fill;
per això em comunicaré amb el tutor a través de l'agenda i les entrevistes, i no desautoritzaré la feina dels mestres i professors.
2. M'interessaré per tota la persona del meu fill, no només pels seus deures;
per això dialogaré amb ell tant com calgui, però fins on calgui, i intervindré sempre que calgui: amb rigor, paciència i bon humor.
3. Consideraré l'estudi un procés valuós per al coneixement, la realització personal i la preparació per al futur;
per això contribuiré a proporcionar al meu fill un entorn adequat per estudiar i promouré amb les meves paraules i els meus actes la curiositat intel.lectual, la lectura i la creativitat.
4. Em recordaré que no són els meus deures ni els meus exàmens: és el meu fill i són els seus deures i els seus exàmens;
per això comptaré amb el meu fill en l'elaboració d'un pla d'estudi, personal, realista, flexible, escrit i visible, i li exigiré que compleixi el seu compromís.
5. Seré constant en l'aplicació d'un programa d'estudi, però renunciaré a imposar els meus mètodes si els del meu fill són eficaços;
per això confiaré en tota la meva experiència i els meus recursos i els posaré a disposició del meu fill perquè pugui fer-ne ús.
6. Ajudaré el meu fill en tot allò que ell no pugui fer per ell mateix, procurant que aprengui en el procés, i així vagi esdevenint més autònom;
per això evitaré la temptació d'impedir que el meu fill assumeixi les seves responsabilitats.
7. Recordaré que jo vaig cometre errors, que de vegades sóc incoherent i que tinc una història pròpia en relació amb l'estudi;
per això acceptaré que el meu fill pot cometre els seus propis errors, el poden influir les meves incoherències i pot heretar trets del meu caràcter.
8. Seré conscient del poder del reforç positiu;
per això valoraré tots els esforços, tota la bona feina del meu fill, i tots els seus bons resultats.
9. Demanaré ajuda sempre que la necessiti i l'acceptaré quan me l'ofereixin;
per això estaré obert a compartir la meva experiència amb altres pares i mares.
10. Creuré en la força de l'estimació pel meu fill;
per això confiaré en què seré capaç de trobar les millors maneres d'ajudar-lo eficaçment a estudiar perquè visqui amb entusiasme el seu aprenentatge i l'aprofiti amb ganes.
3. Recordem què haurien de ser els Deures
Hi ha paraules que tenen mala premsa: obediència, per exemple. O "deures". Però a mi no em sembla una paraula tan dolenta. A la vida hi ha tres tipus de deures:
Deures d'obligació.
Algú a qui reconec autoritat me'ls posa, i jo els faig. Confio en aquella persona, així que aquest deure no em sap greu.
Deures de compromís.
Són deures que ens posem mútuament. Per exemple, el deure de fidelitat a la parella, amb qui ens hem compromès. I aquest deure no ens sap greu.
Deures de projecte.
Me'ls poso jo, per assolir un objectiu. Per exemple, quan practico hores i hores per tocar un instrument. I aquest deure no em sap greu.
Crec que així haurien de ser els deures del col.le. Deures posats des d'una autoritat autèntica, que s'exerceix amb coherència, no deures arbitraris. Deures que formen part del pacte que establim mestres i alumnes per ensenyar i aprendre (com li deia el senyor Miyagi a en Daniel Larusso a Karate Kid!).
I Deures tan significatius que són realitzats per l'alumne amb consciència que contribueixen decisivament a la seva formació com a persona, al desenvolupament dels seus talents i a l'assoliment dels seus objectius.
Oi que estaria molt bé? Doncs jo penso que no és impossible, sobretot si ens fem un ferm propòsit:
4. Posem-nos el deure de posar seny als deures
Abans de llançar-nos a sabotatges i boicots, aturem-nos un moment. L'Anna Ramis ens recorda que per eliminar alguna cosa caldria tenir-ne clara l'alternativa. Hi estic molt d'acord. Si eliminar els deures implica que tenim un batalló de pares i mares rient, llegint, saltant, corrent, investigant, acompanyant, escoltant, menjant, xerrant, jugant (sobretot jugant!)... amb els seus fills, jo signo ara mateix. Ja. Però ja. Porteu-me el document. No em cal tinta, signaré amb sang. Però em fa l'efecte que no seria així.
En canvi, crec que hi ha molt camp per córrer en la racionalització dels deures, començant per l'escola. Creieu-me, no és tan senzill com pot semblar, us ho asseguro, però caldria que hi hagués més acords entre professors d'un mateix curs per no acumular deures per a un mateix dia -i menys encara d'un dia per a l'altre-, i més esforç per trobar activitats que debò sigui necessari (i bo!) que els alumnes facin a casa, activitats interessants i significatives. I un pacte per evitar exàmens en dilluns i treballs a lliurar el-primer-dia-després-de-les-vacances-de-Nadal-o-Pasqua. I conjurar-nos per acabar, d'una vegada per totes, amb els deures d'estiu!
5. I sobretot, sobretot, que no se'ns oblidi el més fonamental!
Quan els vostres fills surten del col.le o entren per la porta de casa, la primera pregunta no hauria de ser "Tens deures per demà?" Perquè els deures del col.le no defineixen els vostres fills!
Així que Deures, sí? Deures, no?
Doncs Deures... parlem-ne!
