"Et desitjo que visquis temps interessants". Diuen que és una maledicció xinesa. I crec que algú amb prou poder l'ha llençat sobre el nostre sistema educatiu i cadascuna de les nostres escoles. Mestres, alumnes, famílies... tots estem vivint "temps interessants", convenientment amplificats pels mitjans de comunicació.
Per tot arreu termes com "canvi de paradigma", "revolució educativa", "innovació" s'han fet presents, i la seva arribada ha estat saludada per alguns amb joia -fins i tot amb alleujament- i per altres amb sornegueria o rebuig sense pal.liatius. Sigui com sigui, no em preocupa tant l'aparició de metodologies, propostes, iniciatives... com l'actitud que les acompanya. Per això crec que ens han maleït, perquè l'actitud és sovint d'arrogància, i se m'acudeixen poques coses menys educatives. De fet, em temo que l'escola pot esdevenir un camp de batalla entre dues arrogàncies: l'Arrogància "fòssil" i l'Arrogància "tsunami".
L'Arrogància "fòssil" es caracteritza per considerar que allò que "sempre s'ha fet així" és inamovible, que la "tradició" està escrita en pedra i feta per a perdurar pels segles dels segles, i per això es mira amb condescendència i menyspreu qualsevol canvi. A l'Arrogant "fòssil" li agrada dir que "els experiments, amb gasosa", o "això no s'ha fet mai", o "això ja ho fem", o "això ja ho hem provat, i no funciona", o "això ja ho han provat a altres llocs, i no ha funcionat", o "això és una moda, com tantes altres"... L'Arrogant "fòssil" no té perquè ser un educador de molta edat (hi ha "fòssils" ben joves), però li agrada quedar-se ben quiet en el seu estrat geològic. Sovint considera que la seva assignatura és, no ja la millor, sinó l'única, i per això els alumnes l'haurien d'estudiar, sense importar si està o no connectada a la realitat ni, per descomptat, si el professor fa cap esforç per motivar-ne l'aprenentatge. Perquè per a l'Arrogància "fòssil", el mestre és el centre, no ja del sistema educatiu, sinó de tot l'Univers, i per això no s'equivoca mai i té dret a rondinar sempre. Repapat entre capes i capes de tradició empolsegada, l'Arrogància "fòssil" se sent segura, convençuda que, al final, es demostrarà que la seva "era" és, i sempre serà, la més important. L'Arrogància "fòssil" fa molta ràbia, perquè la terra que l'envolta és una terra estèril, on no hi creix cap llavor educativa.
L'Arrogància "tsunami", en canvi, es caracteritza pel canvi constant, i per presentar propostes que, sobretot, siguin contràries a coses que s'hagin fet. Si alguna metodologia ja s'havia fet en altres temps, l'Arrogància "tsunami" considera que no pot ser bona. Per això els Arrogants "tsunami" parlen molt de recuperar el "temps perdut", temps protagonitzat -s'entèn- per educadors incompetents, incapaços de dur a terme una autèntica tasca educativa. Per això els agrada, a ells mateixos, dir que s'està vivint un "tsunami" educatiu, imparable, que arrassi tot el que hi havia "abans" -perquè, per definició, segur que estava mal fet-. L'Arrogant "tsunami" parteix sovint de la seva pròpia -mala- experiència a escola, i en fa una extrapolació per concloure que si a ell li va anar malament, a la resta també, i això justifica canviar-ho tot. A l'Arrogant "tsunami" li encanta dir allò del metge del segle XIX que no sabria què fer en un quiròfan actual, mentre que el mestre del mateix segle es trobaria tan a gust en qualsevol aula. L'Arrogant "tsunami" té uns "enemics" naturals: la pissarra, l'entarimat, i qualsevol disposició de taules més o menys alineada. Si a l'Arrogant "tsunami" li dius de sobte "classe magistral!" cau a terra amb convulsions i treu escuma per la boca. L'Arrogància "tsunami" diu que el mestre ha de ser un "acompanyant"... però tampoc cal gaire que hi sigui: al cap i a la fi, l'alumne, al centre, ja ho aprendrà tot competencialment i per projectes i en equip. L'Arrogant "tsunami" està molt segur cavalcant a la cresta de l'onada mediàtica que amplifica totes les seves propostes i els hi troba totes les gràcies. I si algú gosa posar alguna pega, és acusat del pitjor crim: no ser capaç de sortir de la "zona de comfort"! L'Arrogància "tsunami" fa molta ràbia, perquè la seva prepotència, el seu ego descomunal, no deixa lloc per a cap relació educativa autèntica.
Crec que l'Arrogància, qualsevol Arrogància, ens allunya de l'escola com a espai humà, de l'escola que salva vides, on s'esdevé el miracle de l'educació, un miracle que demana, sobretot, Humilitat. La Humilitat dels grans savis, que comparteixen generosament i amb entusiasme el seu saber. Quan hi ha Humilitat, no importa si la proposta és nova o vella, si es fa per primera o enèsima vegada, ni qui estigui "al centre". Quan hi ha Humilitat tothom està disposat a ensenyar i, sobretot, a aprendre. La Humilitat no és fonamentalista, no fa de res un valor absolut que cal aplicar a tothom, perquè quan hi ha Humilitat, no es menysté -perquè sí- cap educador, cap estratègia, cap escola, cap innovació ni cap tradició.
Alliberem-nos de la maledicció d'uns "temps interessants" plens d'Arrogància i deixem que la Humilitat transformi les nostres escoles... i a tots i cadascun dels membres de la comunitat educativa!
